Els personatges de ficció són necessàriament incomplets. Si ni centenars d’hores de psicoanàlisi poden arribar a il·luminar totes les ombres d’una psicologia concreta, no podem pretendre encabir en quatre-centes pàgines d’un llibre o dues hores de metratge totes les facetes i matisos d’una personalitat. Els personatges sempre són inevitablement persones esquematitzades, simplificacions més o menys reeixides. Perquè siguin versemblants els exigim una coherència que només és pròpia de la ficció, perquè les persones reals no sempre som coherents ni actuem en tot moment conforme a una lògica de causa-efecte. Els personatges funcionen més com a representacions d’idees i maneres de veure el món que no com a persones concretes, tot i que haurien de ser universals en la seva individualitat particularíssima. Els escriptors i guionistes, doncs, creen els personatges perquè desenvolupin una funció en l’argument. Si un personatge no té una funció, no apareixerà en una ficció.
